L'isard, habitant dels cims
Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)
Als cims de les nostres muntanyes més altes hi habita un dels bòvids salvatges més elegants i esvelts de la fauna ibèrica: l'isard, al qual els científics classifiquen amb el nom de Rupicapra rupicapra.
De mida menor i molt menys robust que la cabra salvatge, mostra un pelatge de color torrat, una mica més fosc a les potes i al pit, més llarg i dens a l'hivern que a l'estiu. Amb el coll allargat i estret, crida l'atenció com n'és de petit el cap, amb la cara de color blanc, creuat amb un distintiu antifaç marró fosc que va de la boca a les orelles i que envolta els seus ulls negres.
Exemplar d'isard al seu hàbitat natural.
Un altre dels trets més distintius per identificar l'isard són les banyes petites: curtes i estretes, en forma de ganxo girat cap enrere. Àgil i lleuger, el mascle fa poc menys d'un metre d'altura a la creu i pesa al voltant de vint-i-dos quilos, la femella és una mica menor.
Completament adaptat a la vida d'alta muntanya, l'isard se sol establir als penyals, les tarteres i les prades alpines envoltades de bosc. Tanmateix, també és habitual observar-lo als cims més elevats dels massissos muntanyosos, per sobre dels dos mil metres, i és un dels pocs mamífers salvatges que habiten les agulles i les congestes dels pics més alts.
Quan te'ls trobes allà a dalt i fugen espantats, és sorprenent observar com són capaços de grimpar de pressa per les parets rocalloses, tot saltant entre les crestes que s'aboquen al buit. O veure'ls baixar a la carrera per les gorges cobertes de neu i gel sense fer ni una lleugera ensopegada. Això és degut a la potència de la seva musculatura, el seu sofisticar sentit de l'equilibri i l'anatomia del peu, perfectament adaptat a la marxa, la correguda i el salt pels terrenys més escarpats.
Gregari i molt social, sol viure en grups petits tot i que en algunes zones dels Pirineus, on són especialment abundants, poden arribar a formar ramats molt nombrosos, de fins a un centenar d'exemplars.
Exemplar d'isard, caminant per la muntanya.
A l'estiu se sol quedar a les zones més altes, tot fugint de la presència humana, però en arribar l'hivern, quan les temperatures es precipiten sota zero i la neu i el gel cobreixen els cims, els ramats es reagrupen i baixen fins a les valls per garantir-se l'aliment.
Exclusivament vegetarià, s'alimenta bàsicament d'herba, fulles, líquens i fruits i baies silvestres. Li agrada molt la sal, per la qual cosa sol ser habitual observar-los a les zones que fan servir els ramaders per proporcionar-se-la als animals que deixen a les muntanyes.
Pel que fa als seus enemics naturals, els predadors principals són el llop, que sol capturar individus malalts o envellits, i l'àguila reial que pot capturar les cries. El caçador de muntanya és molt més temible per a l'isard, perquè es tracta d'una de les espècies cinegètiques més cobdiciades i de la qual cada any s'atorguen milers de llicències de cacera.
Tot i que l'amenaça més gran per a l'espècie són, sens dubte, les malalties contagioses, com la greu epidèmia de Pestivirus que va arrasar la península Ibèrica a principis dels anys dos mil.
Parella d'isards a la muntanya.
Aquesta malaltia vírica, considerada com una variant llunyana de la pesta porcina clàssica, actua exclusivament sobre les poblacions silvestres d'isard, i altera el sistema immunitari de l'animal afectat fins a deixar-lo pràcticament sense defenses. El rang de contagi va ser tan elevat que als Pirineus la població d'isards va baixar a la meitat en menys d'un any, i va reduir la seva àrea de distribució d'una manera tan gran que es va témer per la seva extinció.
Afortunadament, l'espècie va aconseguir adaptar-se a la situació i donar resposta immunitària al virus, i va començar a recuperar la població. Avui dia, i tot i que s'ha hagut d'enfrontar a diverses epidèmies més, aquest bell habitant dels cims es considera fora de perill.