MIGUEL TORRES CARBÓ (1909 - 1991) - 3a GENERACIÓ

Renéixer de Torres

El factòtum

La mort del seu pare va sorprendre en Miguel mentre estudiava farmàcia a l'Institut Químic de Sarrià. Potser per això, sempre recordava un dels seus professors, el doctor Josep Maria Roca i Heras, amic de la família i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres. Humanista i curiós, aquest li recomanava llibres que en Miguel devorava amb avidesa, i que li obrien un món multicultural.

"El doctor Roca i Heras em va orientar en les meves primeres lectures, em va obrir horitzons, i em va mostrar el panorama del món.

• Una curiositat i la set de coneixements, comuna entre els membres de la família, va forjar un caràcter cosmopolita i lliure de perjudicis estrets que s'ha anat accentuant generació rere generació. Per ventura el germen d'aquest esperit innovador que ha caracteritzat el celler.

Miguel i Margarita

El 1934, després de dos anys de festeig, en Miguel Torres i la Margarita Riera es van casar. Un matrimoni avançat per a l'època. Com en Miguel, la Margarita compartia el gust per la cultura, els idiomes i els viatges. 
 

• Com se sol dir, la Margarita va tenir la fortuna d'entrar a la família Torres, i es va confirmar com a una companya forta, fins al punt que competia amb ell en un joc de força i lucidesa. Cosa que va aportar una mena de sana competitivitat entre ambdós, que es van repartir la representació del celler, el que avui anomenaríem relacions públiques. 

1934. Retrats de Miguel Torres Carbó i qui després va ser la seva esposa, la Margarita Riera. 
 

Relleu en temps convulsos

L'any 1934, en els dies de la Segona República, Miguel Torres va assumir la direcció i els designis del celler. El context sociocultural del país era tens, en especial a Catalunya, on els moviments socials al camp eren, amb raó, cada vegada més radicals. 
 

• Els pagesos (rabassaires) necessitaven una solució justa a la situació precària que patien. Havien treballat la terra amb contractes a mitjà termini (rabassa morta) però en perdien la concessió en acabar el cicle del cep de les vinyes. 

• La negociació estat-pagesos va arribar a un cul-de-sac, i va crear un clima de tensió de la mà d'una política erràtica i una nova vaga general, [gènesi que va desembocar en la creació de la República Catalana] que l'endemà va ser reprimida violentament per l'exèrcit; per la qual cosa molts rabassaires van ser detinguts. 
   

"El fet que comencés a entreveure's la Guerra Civil, va ser l'incentiu que em va fer lluitar amb totes les meves forces i determinació per mantenir a la superfície el celler i la meva família."

El celler gestionat per un comitè de treballadors

El gener del 37, en Josep Tarradellas, aleshores administrador de les finances de la Generalitat, va posar en marxa el Pla Tarradellas, que consistia en un projecte de recaptació d'impostos que imposava tributs nous als propietaris i als funcionaris. A més a més, una mena de "corralito" va destrossar una banca que es pretenia nacionalitzar.

• Simultàniament, es van aplicar lleis per confiscar béns en funció de "signes de riquesa externs" i com a colofó es va establir una mesura que implicava el control obrer de la petita empresa. 

Així, Torres passà a ser gestionada pels mateixos treballadors. Afortunadament, el nou comitè va assumir amb responsabilitat l'ajuda del propietari per mantenir un negoci internacional que ells no podien abastar.

La setmana del terror a Barcelona, el maig del 37, amb tiroteigs entre anarquistes i policies, va ser el detonant perquè el matrimoni tornés a Vilafranca.

Un cop instal·lats a Vilafranca, amb un clima menys tens, en Miguel Torres, a canvi de cooperar amb el comitè que gestionava el celler, rebia ampolles de vi. En Miguel i la Margarita canviaven les dolces ampolles de moscatell per ous i algun pollastre per alimentar la família.  

Dècada de 1930. Nau per a la criança dels vins al celler de Vilafranca del Penedès, amb botes de 225 litres i cons o cisternes grans de fusta de 125.000 litres de capacitat. 

Tres avions de la Legió Còndor bombardegen els cellers

El 20 de gener del 39, tres avions de l'Eix feixista van bombardejar infraestructures estratègiques per tallar el subministrament al bàndol republicà. Així, van atacar l'estació de ferrocarril de Vilafranca, que estava al costat de les instal·lacions del celler.

Els murs van caure, els sostres van volar pels aires i els cons de fermentació del vi van quedar arrasats. El vi fluïa pels carrers com una metàfora de la sang vessada en una guerra fratricida. En total es van perdre 500.000 litres de vi.
 

• En Miguel Torres, que aleshores tenia 30 anys, va plorar de ràbia i impotència. Un llegat de records i imatges d'infància li va sobrevenir i es va prometre a ell mateix recuperar i fer encara més gran el bon nom del celler. 

• Després de la guerra, en Miguel va ser detingut per haver servit com a farmacèutic als laboratoris republicans. Entre barrots, sentia cada dia la llista dels companys que serien afusellats a l'alba. En aquestes albes, en Miguel recordava el sol a les vinyes. ¿Podria ser el Viña Sol una marca idònia per a un vi lluminós i blanc, que fes olor com la flor de la vinya, la ginesta de la terra de la casa pairal i el camp net?
   

L'ordre per completar la construcció del celler data del 28 de desembre del 42 i diu així: "resolta continuïtat servei dels nostres vins. Primera comanda important garantida. Activin obra de reconstrucció celler. Miguel Torres.”

1939. Destrucció parcial del celler durant el bombardeig de l'estació de tren, a Vilafranca del Penedès. 

Amèrica, una vegada més com a gènesi

Si bé la guerra semblava haver-ho destruït tot, en Miguel Torres va acudir a l'únic que li va quedar intacte: el bon nom dels seus vins a Cuba, Mèxic i Veneçuela. "El món és ample" va dir per si mateix i va sortir per consolidar aquests mercats i obrir-ne a Europa i al Canadà. 

• Però com satisfer una demanda sense gairebé vinyes i amb un celler a mig construir?

• Doncs amb la cerca de les vinyes més bones del Penedès i l'elaboració dels vins més bons al celler que ell imaginava que seria el més dotat del món. De manera que en Miguel i la Margarita van emprendre un viatge sense data de retorn, i van deixar de nou la senyora Josefa Carbó al capdavant del celler.  La II Guerra Mundial els va sorprendre a la meitat del seu viatge. Però ja no hi havia marxa enrere i després de penúries i vaivens van arribar a l'Havana.
   

Una vegada instal·lats, van aprendre noves tècniques de màrqueting i relacions comercials que no s'estilaven a Espanya. Sens dubte, el seu bagatge cultural i la seva imatge sofisticada van ajudar en aquesta tasca tan dura. A més, van crear una xarxa d'amistats que els garantia el seu benestar i les futures relacions comercials, de manera que les comandes se succeïen.

• Així, els vins de Vilafranca arribaven a Cuba en el vapor "Magallanes", que de manera intrèpida solcava les mars en mig d'un conflicte bèl·lic com mai no s'havia vist. 

Cuba, Mèxic, Manhattan i Canadà

De Cuba van viatjar a Mèxic, on els van rebre de manera efusiva els seus representants i van continuar la tasca de visitar vells amics i clients, com també establir noves xarxes comercials. 

• L'any 1940 la parella va arribar als EUA,  on van quedar abromats per l'activitat frenètica d'una ciutat viva i plena d'energia. "Ens sentíem uns éssers insignificants perduts en aquell laberint" escrivia en Miguel. Però lluny d'atemorir-se, en Miguel i la Margarita van visitar la Fira Mundial.  

• Allà s'hi presentava un futur carregat de novetats pel que fa a l'agricultura i l'empresa, i en van prendre bona nota per implantar-ho a Espanya. De la mateixa manera, a la fira s'hi oferia una àmplia varietat gastronòmica de tot el món, cosa que a un elaborador de vins li aportava un coneixement molt valuós sobre el paladar dels seus clients potencials. 

• Una vegada al Canadà, i amb els mateixos objectius vitals i comercials, el celler de Vilafranca funcionava amb ritme eficaç, agilitat i seguretat; de manera que podia assumir les comandes que la parella aconseguia en el seu viatge. I per acabar-ho d'adobar, la Margarita va anunciar l'embaràs de qui seria el seu segon fill, en Miguel. 
   

Dècada de 1950. Repartiment de caixes de vi embotellat. 

El retorn a casa

El 17 d'abril del 41 es van embarcar rumb a casa, i van desembarcar a Bilbao. El viatge havia estat un èxit, tant, que el 1940 les vendes de Torres a Cuba representaven el 46 % de totes les exportacions espanyoles.

• Igualment, en Miguel havia pres la decisió d'embotellar els seus vins més famosos. La decisió era molt oportuna, perquè la França ocupada pels nazis no podia abastir el món. Així, els seus vins es vendrien als EUA com a Spanish Chablis o Burgundy. 

• El petit Miguel Agustín va arribar al món, ja a Barcelona, el 30 d'octubre del 41. El seguiria la seva germana Marimar el 1945.

• Estabilitzats i amb tot sota control, la Margarita, alhora que criava els seus fills, exercia com a ambaixadora de la marca als mercats europeus. Alhora, en Miguel pare, va fer un curs d'enologia a Bordeus, on va aprendre tècniques noves d'elaboració i els protocols d'un tast professional. 

• Com a resultat, Torres va començar a fer servir tancs d'acer inoxidable, on la temperatura era controlada. Els vins vells havien de deixar passar altres de perfil més frescs i elegants. De la mateixa manera, es prestava més atenció a la cura i selecció dels ceps per tal d'obtenir la fruita més bona.

• Una altra decisió audaç va sacsejar la ment d’en Miguel Torres: recórrer Europa amb un Renault 4 per oferir i vendre els seus vins; mentre resolia pel camí els canvis de temperatura i la resta de vicissituds que afectaven el vi. Accions espontànies de pura genialitat comercial.
   

Aquests anys, els empleats i els col·laboradors de Torres augmentaven, sempre amb el criteri que era més important formar-los en l'estil de l'empresa, cosa per a la qual en Miguel Torres Carbó tenia unes dots humanes especials; aleshores, a més de ser l'estil del celler, era el seu, perquè l'havia anat modelant també durant els seus anys d'aprenentatge al món: flexibilitat unida a la responsabilitat en la feina i una clara determinació de satisfer els clients.